EDUCACIÓ EMOCIONAL

Com educar en les emocions???

Emocion, sentiments... Educar?

Encara que sembli extrany aquestes paraules cada cop es veuen més sobint en la mateixa frase. Pensem... anys endarrera no es mostraven les emocions, els petons i el afecte a la parella eren mal vistos, el plor, la tristor eren mostra de feblesa, els homes havien de ser freds com el gel i les dones sumises... 

Avui en diaestem en llibertat de mostrar els nostres sentiments, però despres de tants anys de repressió sabem expresar-los de manera correcta, en el moment idoni amb la intensitat adequada?

Com podem ajudar als nostres fills a entendre les emocions i a saber-les expressar correctament?

Els sentiments, les emocions bàsiques són innates, afortunadament ens estan fent descobrir la prioritat que hauriem de donar al aprenentatge emocional, i no reprimir-nos com em fet durant tants anys i sobretot l'adquisició de valors que habitualment queda en segon plà. 

Segons E.Punset, el requisit indispensable per aprendre a gestionar les emocions, és saber comptar amb la resta del grup. La intel·ligència emocional o de qualsevol tipus, o es social o no es intel·ligent.

Sempre he cregut que la nostra existència no tendria sentit sense l'entorn social què ens envolta, i estareu d'acort amb mi qué ès el que mantè la nostra cordura... Em de ser capaços d'entendre que conmou, perturva als que tenim al nostre voltan.

Us proposo una reflexió...

No creieu que si els nostres fills reben una bona educació emocional, per tant saben gestionar els seus sentiments i emocions, és mouran per les xarxes socials amb més responsabilitat, prudència i respecte. 

Una bona reflexio d' E.Punset, si un infant no aconsegueix adaptar-se al entorn social de l'escola (ull! no estem parlant de qualificacions), com no té cap altre entorn social, posteriorment es molt provable que no acabi d'encaixar en la societat i per tant arribar recurrint a la violència, baralles i drogues.

Ell també proposa qué la gestió emocional s'hauria de començar a promoure a les aules perquè la repercusió negativa disminueixi.

QUÈ SÓN LES EMOCIONS?

Segons Wikipèdia, les emocions són reaccions psicològiques que representen maneres d'adaptació a certs estimuls del individu quan perceb un objecte o persona, lloc, aconteixement o record important.

Conductualment, serveixen per establir la nostra posició aamb respecte al nostre entorn.

Les emoicons actuen també com depòsits d'influència innats i apreses, poseeixen certes característiques invariables i altres que mostren certes variacions entre els individus, grup i cultures.

INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

Consisteix en:

Conèixer les pròpies emocions

Conduïr les emocions

Motivar-se a si mateix

Reconeixer les emocions dels demés i establir relacions possitives amb altres persones, d'això se n'anomena consciència emocional.

Desenvolupar l'habilitat per regular les pròpies emocions

Pujar el umbral de tolerància a la frustració

Prevenir els efectes nocius de les emocions negatives 

Desenvolupar l'habilitat de automotivar-se

Adoptar-se una actitud positiva davant de la vida

Aprendre a fluir

Enllaços:

http://www.jornadeseducacióemocional.com/material-edicions-anteriors

http://www.tv3.cat/bricolatgeemocional

http://www.infocoponline.es/pdf/Educar.les.emocions.FAROS.pdf

http://www.xtec.cat/~jcollell/ZAP%20Trac.pdf

Sentiments trobats, com afrontar una pèrdua

Durant l'embaras, estem exposades a una revolució d'hormones i sensacions, que combinades amb un dol poden generar una situació molt particular i extranya.

L'embaràs es una de les etapes més bonica per nosaltres, però hi ha cops que aquest sentiment de felicitat es pot veure truncat per la perdua d'un èsser estimat. Aquest moment tan dur pot repercutir en nosaltres de moltes maneres, en el meu cas el fet de esta embarasada em va donar forces per continuar, de poder pensar en un futur, encara que molts cops la tristor m'invaïa.

Em sentia forta, i vaig tirar endavant empenyen a la meva mare i els meus avis.

Comentaris com, si tu plores ella plora, la tristor s'encomana al nadó, quina sort que ara naixerà la nena, sort ni tindreu de la nena...,  van fer que reprimís els meus sentiments i no mostres cap mena d'afecte ni emoció, els del meu voltant no em reconeixien.

Finalment ni el meu cos, ni la meva ment no van suportar aquesta pressió. He plorat en silenci, en companyia, he rigut, he enyorat, he cridat... I la meva filla és feliç, riallera i amb caràcter, jejeje

Després d' uns 7 mesos estic tornant a recuperar el meu caràcter, al menys així ho crec jo.

No deixeu mai que us diguin com us heu de sentir o com heu d'actuar, qui no passa per aquesta situació és ignorant dels teus sentiments, fes el que tu creguis, el que sapiguis que et portara pau, són situacions extremes i cada caràcter, persona i moments de la vida són diferents. 

No heu de plorar perquè creieu que és necéssari, ni tampoc deixar de plorar per no fer llàstima...

En el meu cas he viscut el pitjor moment de la meva vida juntament amb el millor, i si us sóc sincera ho he portat com he pogut, no sé si bé o malament, només sé que tinc el cor i la ment en pau, i això em fa séntir bé, i a pésar del tot el que he viscut, puc dir que continuo sént feliç i que allí on éstigui sé que el meu pare éstara orgullós de mi.

Ningú diu que sigui fàcil, però jo us puc dir que tampoc és impossible.

Espero que no ho passéu, i si per causa del déstí us toca animeu-vos i continueu el fil de la vostra vida, perquè així ésta éscrit!

Gràcies per llegir! 

Espero no ser a aborrida jejejeje,

Muasss!

Espero comentaris!

La millor manera de donar a llum

En quan et quedés embarassada et comencés a plantejar com serà el part, si trencaràs aigües, si dilataràs ràpid, si et farà mal, si serà natural, induït o finalment cesària.

El meu desig era part natural i si podia ser sense epidural! (En altres publicacions veureu q el masoquisme és una mica el meu fort jejeje). Ho tenia claríssim, la meva millor amiga m'havia explicat que tot el dolor q va sentir valia la pena només per poder sentir com el teu fill surt de dins teu. Jo imaginava aquell moment milions de cops, s'hem posava la pell de gallina i els ulls humitejats, havia de ser una sensació única! Després et donen el teu fill en braços i plorés com una bleda solejada, et mirés amb la teva parella i et dius com t'estimés! Que maco! oi???

Doncs bé, a mi la meitat d'aquestes coses no hem van passar... 

A les 6.30AM vaig mini trencar aigües, una sensació repugnant, durant tot el mati vaig anar perden com una "tuberia" mal rejuntada... No podia riure, tossir, esternudar, sense sentir que em pixava... La dilatació no va perdre puntada... Des de les 7 del mati fins a les 14h havia passat de 1cm a 1,5cm, espectacular... Això si ni una contracció forta... 

A les 15h van decidir fer-me la cesària. Inicialment em vaig sentir frustrada, tot el que jo havia imaginat com seria s'esfumava, i quan ja ho tenia assumit de sobte el meu cos va entrar en estat de "ai mareta quina poreta!"

En quan em van posar a la camilla i el zelador sem va endur... SOLETA! Estava com allò que diuen "para robar panderetas", una tremolor va invaïr el meu cos, sense jo poder controlar-ho! 

L'entrada a quiròfan va ser apoteòsica! Tothom era conegut i em parlaven com si m'estiguessin preparant per fer-me la manicura francesa... Llavors el vaig veure, l'ANESTESISTA, el meu cos es va tornar dur com una pedra, tant que em van haver de punxar  4 cops l'anestesia  perquè al estar tant tens l'expulsava. En quan vaig estar dormida de cintura cap avall, va ser molt poquet temps fins q van treure la nena, i en sentir el seu plor... Vaig plorar com una magdalena, i l'anestesista m'anava eixugant les llàgrimes, jajaja però la meva parella no hi era... Ell estava esperant en una sala sol i mort de nervis... M'hauria agradat que estigues amb mi (a ell potser no tant, la imatge no era massa bonica 

Bé, no va ser com m'imaginava, però el resultat va ser el mateix, ens convertíem en pares d'una nena preciosa de 3,780kg i 56cm, el mes important érem feliços.No us enganyaré... És clar que vaig sentir nostàlgia i tristor pel meu pare, però la felicitat que em produïa veure la MEVA FILLA, superava qualsevol obstacle....

Diuen que l'important no el tràmit si no el resultat. Doncs les que sou mares estareu d'acord amb mi en què és el sentiment més bonic del món. 

Per tant, no cal que perdre el temps en planejar situacions que segurament no podrem controlar, aprenem a esperar-les amb paciència i acceptar el que vingui amb normalitat, hagis d'apretar, empènyer, plorar, cridar... 

Sigui el que sigui us esteu ben despertes i no us perdeu cap segon perquè no es repetirà!

La meva amiga tenia raó! Valia la pena!

 Una abraçada!