Durant l'embaras, estem exposades a una revolució d'hormones i sensacions, que combinades amb un dol poden generar una situació molt particular i extranya.
L'embaràs es una de les etapes més bonica per nosaltres, però hi ha cops que aquest sentiment de felicitat es pot veure truncat per la perdua d'un èsser estimat. Aquest moment tan dur pot repercutir en nosaltres de moltes maneres, en el meu cas el fet de esta embarasada em va donar forces per continuar, de poder pensar en un futur, encara que molts cops la tristor m'invaïa.
Em sentia forta, i vaig tirar endavant empenyen a la meva mare i els meus avis.
Comentaris com, si tu plores ella plora, la tristor s'encomana al nadó, quina sort que ara naixerà la nena, sort ni tindreu de la nena..., van fer que reprimís els meus sentiments i no mostres cap mena d'afecte ni emoció, els del meu voltant no em reconeixien.
Finalment ni el meu cos, ni la meva ment no van suportar aquesta pressió. He plorat en silenci, en companyia, he rigut, he enyorat, he cridat... I la meva filla és feliç, riallera i amb caràcter, jejeje
Després d' uns 7 mesos estic tornant a recuperar el meu caràcter, al menys així ho crec jo.
No deixeu mai que us diguin com us heu de sentir o com heu d'actuar, qui no passa per aquesta situació és ignorant dels teus sentiments, fes el que tu creguis, el que sapiguis que et portara pau, són situacions extremes i cada caràcter, persona i moments de la vida són diferents.
No heu de plorar perquè creieu que és necéssari, ni tampoc deixar de plorar per no fer llàstima...
En el meu cas he viscut el pitjor moment de la meva vida juntament amb el millor, i si us sóc sincera ho he portat com he pogut, no sé si bé o malament, només sé que tinc el cor i la ment en pau, i això em fa séntir bé, i a pésar del tot el que he viscut, puc dir que continuo sént feliç i que allí on éstigui sé que el meu pare éstara orgullós de mi.
Ningú diu que sigui fàcil, però jo us puc dir que tampoc és impossible.
Espero que no ho passéu, i si per causa del déstí us toca animeu-vos i continueu el fil de la vostra vida, perquè així ésta éscrit!
Gràcies per llegir!
Espero no ser a aborrida jejejeje,
Muasss!
Espero comentaris!
Gemma, moltes gràcies per escriure el que sents. No pretenc saber el que has viscut, però tinc un nus a la gola. Jo vaig perdre al meu pare quan esperava el meu segón fill. Abraçades i potxons mil!!
ResponderEliminarMoltes gràcies Romi, no pretenc despertar cap sentiment de pena ni tristor, simplement crec que hi ha situacions que val la pena compartir tan boniques no tan boniques! No sabia que havies passat per el mateix! Una abraçada
ResponderEliminar