La millor manera de donar a llum

En quan et quedés embarassada et comencés a plantejar com serà el part, si trencaràs aigües, si dilataràs ràpid, si et farà mal, si serà natural, induït o finalment cesària.

El meu desig era part natural i si podia ser sense epidural! (En altres publicacions veureu q el masoquisme és una mica el meu fort jejeje). Ho tenia claríssim, la meva millor amiga m'havia explicat que tot el dolor q va sentir valia la pena només per poder sentir com el teu fill surt de dins teu. Jo imaginava aquell moment milions de cops, s'hem posava la pell de gallina i els ulls humitejats, havia de ser una sensació única! Després et donen el teu fill en braços i plorés com una bleda solejada, et mirés amb la teva parella i et dius com t'estimés! Que maco! oi???

Doncs bé, a mi la meitat d'aquestes coses no hem van passar... 

A les 6.30AM vaig mini trencar aigües, una sensació repugnant, durant tot el mati vaig anar perden com una "tuberia" mal rejuntada... No podia riure, tossir, esternudar, sense sentir que em pixava... La dilatació no va perdre puntada... Des de les 7 del mati fins a les 14h havia passat de 1cm a 1,5cm, espectacular... Això si ni una contracció forta... 

A les 15h van decidir fer-me la cesària. Inicialment em vaig sentir frustrada, tot el que jo havia imaginat com seria s'esfumava, i quan ja ho tenia assumit de sobte el meu cos va entrar en estat de "ai mareta quina poreta!"

En quan em van posar a la camilla i el zelador sem va endur... SOLETA! Estava com allò que diuen "para robar panderetas", una tremolor va invaïr el meu cos, sense jo poder controlar-ho! 

L'entrada a quiròfan va ser apoteòsica! Tothom era conegut i em parlaven com si m'estiguessin preparant per fer-me la manicura francesa... Llavors el vaig veure, l'ANESTESISTA, el meu cos es va tornar dur com una pedra, tant que em van haver de punxar  4 cops l'anestesia  perquè al estar tant tens l'expulsava. En quan vaig estar dormida de cintura cap avall, va ser molt poquet temps fins q van treure la nena, i en sentir el seu plor... Vaig plorar com una magdalena, i l'anestesista m'anava eixugant les llàgrimes, jajaja però la meva parella no hi era... Ell estava esperant en una sala sol i mort de nervis... M'hauria agradat que estigues amb mi (a ell potser no tant, la imatge no era massa bonica 

Bé, no va ser com m'imaginava, però el resultat va ser el mateix, ens convertíem en pares d'una nena preciosa de 3,780kg i 56cm, el mes important érem feliços.No us enganyaré... És clar que vaig sentir nostàlgia i tristor pel meu pare, però la felicitat que em produïa veure la MEVA FILLA, superava qualsevol obstacle....

Diuen que l'important no el tràmit si no el resultat. Doncs les que sou mares estareu d'acord amb mi en què és el sentiment més bonic del món. 

Per tant, no cal que perdre el temps en planejar situacions que segurament no podrem controlar, aprenem a esperar-les amb paciència i acceptar el que vingui amb normalitat, hagis d'apretar, empènyer, plorar, cridar... 

Sigui el que sigui us esteu ben despertes i no us perdeu cap segon perquè no es repetirà!

La meva amiga tenia raó! Valia la pena!

 Una abraçada!