viernes, 26 de septiembre de 2014

Santa mastitis!

Si penseu que la lactància per a mi ha estat fàcil, esteu equivocats, he patit uns interminables 3 mesos, de suor i llàgrimes. 
Inicialment vaig patir la pujada de la llet, com hem van fer cesària doncs va tardar 5 dies en pujar-me la llet, un desastre, sort que una infermera ens va fer un invent amb una xeringa i una sonda, i mitjançant la mugronera vam poder alimentar la nena i ella continuava estimulant la pujada de la llet.
Després he patit 4 mastitis i un episodi de clivelles. Però no vaig desistir tenia molt clar que volia donar el pit!
El problema es que no em van fer el cultiu de llet fins l’últim episodi i el tractament no era ladequat, per això més avall us insisteixo en que heu de reclamar les proves adients per a que el tractament sigui el que eradiqui la infecció.

No sóc infermera ni llevadora, però si amb la meva experiència us puc ajudar no dubteu en posar-vos en contacte amb mi.

Ara us parlaré de com detectar-ho i com tractar-ho:

Què és sent ?

D' un moment a l'altre el pit senrogeix (com si shagués cremat amb el sol), el toques esta dur i molt calent, pots tenir febre de 38.5º C o més alta, malestar i tremolors, sensació de feblesa pura i dura (això és el que jo vaig sentir), si teniu aquest símptomes aneu a veure el vostre llevador i/o ginecòleg.
De totes maneres us recomano que encara que no esteu amb febre i teniu la resta de simptomes consulteu un especialista.

Que us farà el especialista i si en tot cas no ho fa ho heu de reclamar:
-     exploració i observacde la mama
-     Ecografia decla mama per descartar abscés de llet
-     Cultiu de la llet (extracció manual)
-     Diagnòstic
-     Tractament preventiu (antibiòtic, ibuprofè i paracetamol) i recomanacions
-      Quan s'obtinguin els resultats del cultiu adequar el tractament.


Què fer?

Seguir les pautes recomanades per el especialista:

-     "Paños frios i calientes", una tovallola molla calenta abans de donar el pit per obri els conductes i després el fred (una bossa de pèsols)per a que la pujada de la llet sigui lenta i la temperatura del pit baixi.
-   Una fulla de coll al pit ajudarà a calmar el dolor ( trencant els nervis amb una ampolla de vidre)
-     Que el vostre llevador us corregeixi la postura a l'hora de donar el pit.
-     Comproveu amb el pediatra que el vostre nadó no tingui el fre de la llengua curt.
-     Descanseu, es hora de acceptar les ajudes de família i amics
-     Oblideu-vos de la neteja del pis... El més important sou vosaltres dos mare i fill
-     Si teniu la meva sort, i la vostra parella esta disposada, que us faci un massatge per drenar el pit. (Foto mes avall)
-     I sobretot fer el tractament recomanat.

Encara que sigui una infecció, la teva llet no li farà mal al teu fill, és molt important seguir donant el pit afectat, doncs deixar de amamantar podria facilitar la creació d'un abscés, és important  mantenir el pit tou, però ull! No abuseu en donar sempre el mateix pit, ni de crear més preses de les que necessita el teu infant, ni tampoc del tirallet, com més succió, més estimulació, i més producció de llet.

Si utilitzem el tirallet sempre utilitzeu-lo menys de 5 min, tot el que superi això és estimular més la producció de llet ( en una altra entrada parlarem de la conservació de la llet materna)

Pro biòtics i lactància:

La mastitis es produeix bàsicament per una alteració del tipus de microorganismes que hi ha a la glàndula mamària, que durant l'època de la lactància conté una macrobiòtica (flora) bacteriana equilibrada composta entre altres per estafilococs, estreptococs i lactobacil·losi. A la mastitis infecciosa apareix un augment dels estafilococs i estreptococs i descens de lactobacil·losi.

El objectiu del tractament amb pro biòtics consisteix a l'administració dalgunes dels lactobacils presents habitualment a la llet materna, però que no es troben, o estan molt disminuïts, a la de les mares afectades ja per una mastitis, restableixin així el equilibri microbià.

Segons diversos investigadors, el tractament exclusivament amb lactobacils està indicat en els casos de mastitis lleu o moderada, mentre que quan la dolen cia es més greu és preferible la acció combinada amb antibiòtics compatibles amb la lactància.

Us recomano consultar dos pàgines web:

-     albalactancia.com (també tenen pagina de Facebook, on si teniu algun dubte podeu enviar un privat i us contesten al moment)
-     e-lactanciar.org  (pàgina on podeu consultar tot tipus de medicament i en quin grau poden afectar al vostre infant 100% fiable i guiat per metges)

Desprès d'haver viscut tot això estic orgullosa de poder continuar amamantant la meva criatura.
Espero que us hagi servit per informar-vos.
Sempre amb el respecte què és mereix qualsevol mare a decidir el que més li convingui.
Però sigueu valentes! És un sentiment únic i preciós! 

Fins aviat!



lunes, 22 de septiembre de 2014

Sentiments trobats, com afrontar una pèrdua

Durant l'embaras, estem exposades a una revolució d'hormones i sensacions, que combinades amb un dol poden generar una situació molt particular i extranya.

L'embaràs es una de les etapes més bonica per nosaltres, però hi ha cops que aquest sentiment de felicitat es pot veure truncat per la perdua d'un èsser estimat. Aquest moment tan dur pot repercutir en nosaltres de moltes maneres, en el meu cas el fet de esta embarasada em va donar forces per continuar, de poder pensar en un futur, encara que molts cops la tristor m'invaïa.

Em sentia forta, i vaig tirar endavant empenyen a la meva mare i els meus avis.

Comentaris com, si tu plores ella plora, la tristor s'encomana al nadó, quina sort que ara naixerà la nena, sort ni tindreu de la nena...,  van fer que reprimís els meus sentiments i no mostres cap mena d'afecte ni emoció, els del meu voltant no em reconeixien.
Finalment ni el meu cos, ni la meva ment no van suportar aquesta pressió. He plorat en silenci, en companyia, he rigut, he enyorat, he cridat... I la meva filla és feliç, riallera i amb caràcter, jejeje
Després d' uns 7 mesos estic tornant a recuperar el meu caràcter, al menys així ho crec jo.

No deixeu mai que us diguin com us heu de sentir o com heu d'actuar, qui no passa per aquesta situació és ignorant dels teus sentiments, fes el que tu creguis, el que sapiguis que et portara pau, són situacions extremes i cada caràcter, persona i moments de la vida són diferents. 

No heu de plorar perquè creieu que és necéssari, ni tampoc deixar de plorar per no fer llàstima...

En el meu cas he viscut el pitjor moment de la meva vida juntament amb el millor, i si us sóc sincera ho he portat com he pogut, no sé si bé o malament, només sé que tinc el cor i la ment en pau, i això em fa séntir bé, i a pésar del tot el que he viscut, puc dir que continuo sént feliç i que allí on éstigui sé que el meu pare éstara orgullós de mi.

Ningú diu que sigui fàcil, però jo us puc dir que tampoc és impossible.

Espero que no ho passéu, i si per causa del déstí us toca animeu-vos i continueu el fil de la vostra vida, perquè així ésta éscrit!

Gràcies per llegir! 
Espero no ser a aborrida jejejeje,

Muasss!
Espero comentaris!


La millor manera de donar a llum


En quan et quedés embarassada et comencés a plantejar com serà el part, si trencaràs aigües, si dilataràs ràpid, si et farà mal, si serà natural, induït o finalment cesària.

El meu desig era part natural i si podia ser sense epidural! (En altres publicacions veureu q el masoquisme és una mica el meu fort jejeje). Ho tenia claríssim, la meva millor amiga m'havia explicat que tot el dolor q va sentir valia la pena només per poder sentir com el teu fill surt de dins teu. Jo imaginava aquell moment milions de cops, s'hem posava la pell de gallina i els ulls humitejats, havia de ser una sensació única! Després et donen el teu fill en braços i plorés com una bleda solejada, et mirés amb la teva parella i et dius com t'estimés! Que maco! oi???

Doncs bé, a mi la meitat d'aquestes coses no hem van passar... 
A les 6.30AM vaig mini trencar aigües, una sensació repugnant, durant tot el mati vaig anar perden com una "tuberia" mal rejuntada... No podia riure, tossir, esternudar, sense sentir que em pixava... La dilatació no va perdre puntada... Des de les 7 del mati fins a les 14h havia passat de 1cm a 1,5cm, espectacular... Això si ni una contracció forta... 

A les 15h van decidir fer-me la cesària. Inicialment em vaig sentir frustrada, tot el que jo havia imaginat com seria s'esfumava, i quan ja ho tenia assumit de sobte el meu cos va entrar en estat de "ai mareta quina poreta!"
En quan em van posar a la camilla i el zelador sem va endur... SOLETA! Estava com allò que diuen "para robar panderetas", una tremolor va invaïr el meu cos, sense jo poder controlar-ho! 

L'entrada a quiròfan va ser apoteòsica! Tothom era conegut i em parlaven com si m'estiguessin preparant per fer-me la manicura francesa... Llavors el vaig veure, l'ANESTESISTA, el meu cos es va tornar dur com una pedra, tant que em van haver de punxar  4 cops l'anestesia  perquè al estar tant tens l'expulsava. En quan vaig estar dormida de cintura cap avall, va ser molt poquet temps fins q van treure la nena, i en sentir el seu plor... Vaig plorar com una magdalena, i l'anestesista m'anava eixugant les llàgrimes, jajaja però la meva parella no hi era... Ell estava esperant en una sala sol i mort de nervis... M'hauria agradat que estigues amb mi (a ell potser no tant, la imatge no era massa bonica 

Bé, no va ser com m'imaginava, però el resultat va ser el mateix, ens convertíem en pares d'una nena preciosa de 3,780kg i 56cm, el mes important érem feliços.No us enganyaré... És clar que vaig sentir nostàlgia i tristor pel meu pare, però la felicitat que em produïa veure la MEVA FILLA, superava qualsevol obstacle....

Diuen que l'important no el tràmit si no el resultat. Doncs les que sou mares estareu d'acord amb mi en què és el sentiment més bonic del món. 

Per tant, no cal que perdre el temps en planejar situacions que segurament no podrem controlar, aprenem a esperar-les amb paciència i acceptar el que vingui amb normalitat, hagis d'apretar, empènyer, plorar, cridar... 

Sigui el que sigui us esteu ben despertes i no us perdeu cap segon perquè no es repetirà!
La meva amiga tenia raó! Valia la pena!


 Una abraçada!

Només em faltava un motiu

Ja fa un parell d'anys que busco un motiu prou motivador per a crear un blog. Buscava un tema que als lectors pogués interessar i que per a mi fos divertit, engrescador i que els meus coneixements sobre aquest fossin suficients. Primer volia crear-ne un d'eines i recursos de photoshop (em vaig adonar que n'hi havia molts per la xarxa), després de les meves creacions d'art, dibuixos, pintures, decoracions i manualitats i restauració (poc temps per fer-ho tot), i temes que no m'interessaven per a res com per exemple la moda.
Ara farà 4 mesos que nasqué el motiu per crear-lo, la meva filla Dúnia. La necessitat de compartir les meves vivències com a mare Novell ha fet que vulgui crear aquest blog. No pretenc donar exemple, ni ser un referent, la intenció des d'un principi és, com ja he comentat, compartir i també informar sobre situacions i conflictes que poden ser d'interés compartit per a totes les mares.

Pensareu que 4 mesos són insuficients per poder experimentar res, creieu-me que m'han passat un munt de situacions extremes des del  mes d'embaràs fins a dia d'avui.

Doncs aquí em tindreu, a partir d'ara. Espero servir-vos d'ajuda.

Fins aviat amigues!